Presentació del CD MARINA

ARPELLOTS HAVANERES BAND

(La Misericòrdia-Palma)

31.05.08
Miquel Sbert i Garau

Amb el títol polisèmic i insubstancial, Poesies, Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 - Ciutat de Mallorca, 1922) publicà, l’any 1885 el seu primer llibre en català. Malgrat el títol poc cridaner, el llibre constitueix una fita dins la literatura catalana del segle XIX per la profundidat del contingut, per la perfecció lingüística que assoleix i per la mestria formal que demostra.

Poesies, inclou el poema Marina, just després d’un altre text de Costa ben conegut, Amor de pàtria (“Quan les volgudes muntanyes / deixava el pobre catiu, / plorant, collí d’una penya / un brotet de romaní...”). El poema del pollencí dóna nom al segon disc dels ARPELLOTS HAVANERES BAND que avui ens congrega ací i que, per mala sort per a vosaltres, em correspon a mi de presentar d’alguna manera. I li dóna nom perquè un dels antics ARPELLOTS, Pere Garcies, el musicà per als nostres cantaires.

Pens que, com que tots el que som reunits coneixem bé la trajectòria artística, la peripècia artística gosaria dir-ne, dels ARPELLOTS, em puc permetre passar directament al bessó de la cosa, és a dir, al disc que avui (tant temps després d’estar enllestit) comença el seu camí.

Però, abans d’entrar en les olivetes del tema, no puc estar de demanar-vos disculpes per adreçar-vos la paraula: no hi ha cap motiu que no sigui pertànyer a la colla dels ARPELLOTS MUTS que m’autoritzi a parlar-vos. No en sé res jo de música, ni de cantar, ni de res de tot això (ni pràcticament de qualsevol altra cosa), per tant, que us entri per una orella i us surti per l’altra tot el que jo pugui dir... Bé, menys una coseta: a mi m’agraden, com a la immensa majoria de la gent, les coses bones i d’això sí que en podria parlar amb arguments de pes... així que... dispensau l’atreviment i anem per feina

Marina, el poema és un text per assaborir 123 anys després de la seva publicació i, mentre l’assaborim, em sembla que podrem copsar alguns reflexos de l’esperit i de l’acció dels ARPELLOTS HAVANERES BAND, del seu quefer artístic, social i patriòtic. Per què no llegim Marina amb una certa calma:

Canta i voga el mariner / tot sol dins la seva nau; / i al fons serè del cel blau /aguaita l’estel primer. / / I la nau, seguit, seguit, / se balandreja i avança; / i sobre el mar en bonança / vola adormida la nit. / / L’embatol de la ribera / papalloneja pel mar / i fa l’aigua tremolar / amb sa carícia lleugera. / / I amb lo cant del mariner / / porta a les ones llunyanes / perdudes veus de campanes / i aromes de taronger. / / Àngels de pura claror / arreu l’estelada encenen; / i baix de l’aigua s’estenen / llums de blava resplendor. / / Estels pel cel de la nit, / claror dins l’abisme blau, / i enmig suspesa la nau / com si anàs per l’infinit... / / A baix parla enamorada / l’ona del mar infeel; / i tremolant dins el cel, / parla de Déu l’estelada. / / I alçant els ulls a l’altura / i d’enyorança cantant, / se’n va el mariner remant / damunt la mar insegura. / / / / Qui no sent el mariner / com va remant sense pau? / Qui sap on serà la nau / en morir l’estel darrer?

Continuem la lectura poètica en el context del disc arpelloter:

  1. És un text de clara inspiració romàntica: estels, nau que se balandreja, embatol, ones llunyanes, veus de campanes, àngels de pura claror, abisme blau, preguntes sense resposta (Qui no sent el mariner; Qui sap on serà....). Romàntics que posen els sentiments del cor per damunt les directrius de la raó pura són els ARPELLOTS.
  2. El títol és Marina, o sigui, segons el diccionari, una “representació artística de mar, de la vida del mar”, que fan si no els cantaires d’havaneres que intentar expressar artísticament l’experiència de la mar i les seves vicissituds mitjançant el ritme, la melodia i les lletres de les cançons malenconioses, tristes o alegres i disbauxades?
  3. Costa va ser el gran mestre, junt amb Alcover, del moviment poètic de l’Escola Mallorquina i un mestre molt imitat en la capacitat d’interpretació simbòlica del paisatge: què són si no símbols el “canta i voga”, “l’estel primer”; l’estelada encesa, la “claror dins l’abisme blau”, la nau “suspesa” enmig de la claror i la fosca de la nit al mar, la “mar insegura”... Què són si no símbols les havaneres que parlen de la terra i del mar i dels homes i les dones, de la gent senzilla, i de la festa i del plany que canten els ARPELLOTS?
  4. La llengua nostra. Algun estudiós ha qualificat la llengua de Costa com a “depurada”, “genuïna”, “digna” i “dignificada”. Així la volen els ARPELLOTS i per això les seves actuacions i els seus treballs discogràfics (ja tenen enllestit el tercer) sempre són un homenatge actiu a la llengua catalana i, per extensió a la nació que la generà. És sabut que les havaneres presenten un ampli repertori en castellà, mai ningú dels ARPELLOTS o del seu públic n’ha qüestionat la interpretació en la llengua cosina, mai cap ARPELLOT o el seu públic no ha dubtat en percebre com a defensors i promotors del català els cantaires d’havaneres (Costa escrigué també episòdicament en castellà, hom es pregunta mai a quina literatura pertany?).
  5. I la natura. Costa a través dels paisatge, de la natura sabé com ningú vehicular-hi sentiments i sensacions: l’energia vital, la perennitat (Lo pi de Formentor), i d’altres com la intimitat o la tristesa (Qui no sent el mariner / com va remant sense pau,) o la quietud (I la nau, seguit, seguit, / se balandreja i avança; / i sobre el mar en bonança / vola adormida la nit) o la caducitat, o la incertesa i el dubte (Qui sap on serà la nau en morir l’estel darrer?). A vegades l’exaltació de viure que és l’esperança (Àngels de pura claror / arreu l’estelada encenen; / i baix de l’aigua s’estenen / llums de blava resplendor)... La natura objecte de l’atenció del poeta perquè s’hi identifica i la converteix en ell mateix i a través d’ella s’hi expressa. Us convid a escoltar amb calma i delectació algunes de les composicions del disc, i sobretot, Illa petita, lletra d’Antoni Martorell i música del ARPELLOTS, amb Ferran Ortigosa i Joan Tomàs Martínez com a principals artífexs.
  6. A Marina, Costa fa servir (com en d’altres textos del llibre i del següent que publicaria el 1903, Tradicions i Fantasies, formes populars (ret un homenatge a la tradició dels glosadors fent servir quartetes heptasil•làbiques). Vol establir lligams amb el seu poble i ho fa fent servir formes de la tradició oral, aliades, això sí amb la saviesa dels seus recursos retòrics cultes. Els ARPELLOTS quan canten són poble i volen fer poble, però mantenen ben clarament el principi de la feina ben feta, del màxim de perfecció possible. Cuiden les formes (això no vol dir que alguns moments goliardescos, germans dels Carmina burana, no els siguin ben gustosos). El component popular de la Marina costailloberiana és essencial en els nostres ARPELLOTS que, en aquest disc, modulen molt el component lúdic en favor del líric estricte.
  7. Finalment, Marina és un poema elaborat amb senzillesa aparent (ja hem dit que se situa al text al costat de Amor de pàtria), la sofisticació procedeix de la categoria del poeta. Els ARPELLOTS no es plantegen altra cosa que la senzillesa que els permet la simbiosi absoluta amb el seu públic. La Marina dels ARPELLOTS no pretén ser més que el que és: un homenatge senzill i autèntic a la terra , a través de la música, de la llengua, de la paraula poètica, de l’humor i del sentiment. No són professionals de l’ofici de cantaires, però posseeixen la passió necessària i la constància tossuda per convertir les seves curolles en experiència artística i comunicativa contínua amb la seva gent, nosaltres, els mallorquins!
Descarregar article: Presentació del CD MARINA (PDF)